sábado, 30 de marzo de 2013

Harlem Nocturne

dijous 28 de març de 2013

Ruido de cañerías, de Luis Gutiérrez Maluenda




Ruido de cañerías és la tercera entrega de les peripècies del detectiu Atila, a aquestes alçades un gran conegut dels negrots. Fins el moment es tracta del darrer títol de la nissaga (després de Mala hostia i d’Un buen lugar para reposar), però els seguidors d’Atila no ens hem de preocupar. Actualment ja existeixen dues novel·les més totalment acabades. I Luis Gutiérrez Maluenda, el responsable directe i únic de la moguda, ha promès solemnement que no seran les últimes.
Si a Un buen lugar para reposar ja quedava clar que en aquesta societat nostra “no hi ha un pam de net”, a Ruido de cañerías l’afirmació es converteix, per si algú encara en tenia dubtes, en un axioma incontrovertible. Gutiérrez Maluenda situa la ficció, negríssima, en les entreteles del món de la política i, de retop, hi involucra alguna associació d’immigrants sense ànim de lucre, d’aquelles altrament dites ONG’s, i el Futbol Club Barcelona. I és que un dels implicats en l’afer és un tal Santiago García, advocat guapot amb talent d’orador pompós, president del millor club del món i aspirant a molt honorable de la Generalitat (qualsevol semblança amb la realitat, òbviament, és pura coincidència).
La trama enganxa des del primer paràgraf. Els embolics, les trampes, els enganys i les estomacades se succeeixen amb un ritme trepidant. Atila les passa morades. Sort en té de Valentina, que lluita sense treva per allunyar-lo de l’addicció al whisky. I sort en té de Lena, d’en Carrito i d’algun amic més. M’agrada molt com Gutiérrez Maluenda, tot i retre’ls homenatge, desmitifica la duresa incombustible dels detectius del negre clàssic. El nostre Atila, que pot ser implacable i violent com el primer, queda fora de joc, quadrat damunt l’asfalt com qualsevol mortal, per culpa d’un atac de lumbàlgia. Ara no rieu, pobre.
 
Aquesta tercera novel·la m’ha semblat més amarga que les anteriors. Sense permetre que trontollin l’humor i la ironia, sense que l’estil i el llenguatge deixin d’arrencar-nos un riure franc i obert, Gutiérrez Maluenda aconsegueix revestir la trama d’un to més greu. Atila, que sovint filosofa des del sentit comú i la clarividència dels perdedors, no pot evitar una seriosa decepció, una reflexió que el neguiteja i l’ensorra. Acostumat a remenar la més baixa immundícia, segurament encara no ho havia vist tot. Tanmateix, amb cada nou cas que investiga, la baixada als inferns és fa més profunda. I, inevitablement, més dolorosa la seva percepció del món. No debades, com a colofó tenyit de desesperança, el darrer capítol de la novel·la s’intitula: Triste, solitario final.
Amb el rerefons dels partits polítics, les diferències de classe, la problemàtica de la immigració i, per descomptat, enmig de l’escenari incomparable del Barri del Raval, Gutiérrez Maluenda crea una ficció que palesa una gran perspicàcia. La seva prosa, descarnada i sincera, furga, a tomba oberta, en les ferides del món que ens envolta. Ruido de cañerías és un exemple claríssim i sense fissures de la capacitat del gènere negre per exercir en l’actualitat, des d’una literatura que també ens entreté i ens fa riure, una ferotge crítica social.
Us deixo aquí, negrots. Però jo continuo. M’engresca molt posar-me a treballar en les aventures d’Atila per al proper Congreso de Novela y Cine Negro de Salamanca.  
 

martes, 26 de marzo de 2013

A l'ombra del crim: Un buen lugar para reposar, de Luis Gutiérrez Malu...



A l'ombra del crim: Un buen lugar para reposar, Luis Gutierrez Maluenda







 

Un buen lugar para reposar és la segona entrega de les aventures i desventures d’Atila, el delirant detectiu barceloní creat per Luis Gutiérrez Maluenda. Fa uns mesos vaig confegir la ressenya del primer títol de la sèrie, Mala hostia. Tot el que hi vaig escriure es pot tornar a aplicar a aquest buen lugar para reposar que ara tenim entre mans. I és que l’autor ha confegit una ficció amb un segell propi molt marcat, que es complau en homenatjar el gènere més canònic alhora que el desmitifica, l’actualitza i el reinventa.

Atila continua amb la seva existència miserable al barri del Raval, l’antic “Barrio Chino” de Barcelona, on té plantat el seu “despatx”, concretament a la taula del fons d’un locutori que regenta Lena, argentina, bona amiga i antiga amant. Lena actua, quan fa falta, de recepcionista, secretària i dipositària d’encàrrecs. Mentrestant, Atila es mou entre el recent enamorament envers la persona de Valentina (mestressa d’un bar de la zona i amb una bona situació econòmica) i la seva afecció desmesurada (per no dir patològicament perillosa) a la beguda, en especial al whisky i, més concretament, al Vat 69, que acostuma a adquirir al paki de la cantonada i que és l’únic que, fet i fet, es pot pagar.

Atila sobreviu, envoltat pels vapors d’una sempiterna ressaca, en un antre de mala mort, una porteria minúscula i infecta per on passen totes les canonades dels lavabos de la finca. Té una exdona insofrible, Mabel, que ˗com totes les exdones insofribles del món mundial˗ el sagna i l’extorsiona. Adora els tangos de Carlos Gardel i s’ha fet molt amic de Carrito, un cambrer colombià, exmembre de les FARC, que, a més de ser violent, expeditiu i llest com una guilla, també es regeix, com el mateix Atila, per un indestructible codi d’honor.

 




Atila és un perdedor, no ens enganyem. Un pobre diable que voreja la llei, carrega a les esquenes un passat desolador i té un futur més aviat incert, per no dir directament negre. Tanmateix, pot comptar amb els seus amics, una colla de trinxeraires que, com ell, s’arrosseguen vivint de la picaresca en el cor de la gran urbs, enmig del barri més miserable de la ciutat. Carrito, Lena, Maruchi La Desdentà, la mestressa del topless més freqüentat del Paral·lel... Tots ells tenen molt clares quines són les prioritats d’aquest món. La lleialtat encapçala la llista. I, tot seguit, la consciència que algunes barreres no es poden franquejar.

No es pot franquejar la barrera de la pederàstia, ni tampoc la del mobbing immobiliari que assola els barris més deprimits i s’acarnissa especialment amb els més febles, la gent gran. Per resoldre aquests afers, Atila usarà la violència més salvatge i, si cal, s’hi jugarà la vida. I és que, darrere de l’alcoholisme, el cínic sarcasme i l’amarg escepticisme, Atila és el trist detectiu dels pobres, insòlitament idealista, estranyament “com cal”.  

Gutiérrez Maluenda s’empara en un artifici molt ben construït ˗de lectura lleugera, distreta i molt plaent˗ per “fotre canya” als fonaments d’una societat podrida, bruta i malalta. No hi ha gaire esperances, no és gens optimista. Però, com el seu personatge, es refugia en la mordaç i sàvia ironia i en l’agudesa d’un finíssim humor. A Un buen lugar para reposar, Atila arremet contra constructors corruptes i pervertits, contra gent que prostitueix els propis fills, contra sicaris de diversa volada i contra psicòpates que assassinen per gelosia. I mentrestant, el seu creador, que col·loca la història en boca del personatge, ens va deixant un rastre de frases breus, contundents, lapidàries. Va destil·lant, sense contemplacions, un missatge actual i antic, universal i atemporal, inherent a la condició humana.

“No hi ha un pam de net, senyors”. Que ningú no es faci il·lusions.

 


 

NOTA:  Que la Biblioteca La Bòbila i el seu director, el meu amic Jordi Canal, tinguin un paper tan destacat en la novel·la, amb un munt de picades d'ullet envers el gènere negre i la seva persona, és un "puntasso" que no em podia oblidar. Senzillament genial.  

domingo, 17 de marzo de 2013

Relato de febrero: Un cuento negro

Mi editor me llamó a  las diez de la mañana para pedirme que escribiese un cuento.
-Un cuento negro, tío, uno de esos cuentos con muerto, violento y triste, ya sabes lo que le gusta a la gente.
-¿Para cuando lo quieres?.
-Como mucho tres o cuatro días.
-No tengo nada.
-Invéntalo, puedes hacerlo.
No se me dan muy bien los cuentos muy cortos y se lo dije.
-Inténtalo, -repitió
Me olvidé del cuento y seguí a lo mío, era la tercera vez que enfocaba el final de una novela que seguía resistiéndoseme...

sábado, 16 de marzo de 2013

'La fiesta' - Luis Gutiérrez Maluenda




Luis Gutiérrez Maluenda tiene en su haber títulos como “Putas, diamantes y cante jondo”, “Música para los muertos”, “Una anciana obesa y tranquila”, “Los muertos no tienen amigos” y la serie protagonizada por el detective Atila y de la que han aparecido los tres primeros títulos “Mala hostia”, “Un buen lugar para reposar” y “Ruido de cañerías”. También pueden encontrarse algunas de sus novelas en formato digital. Para muchos seguidores de la novela negra autóctona Gutiérrez Maluenda es considerado poco menos que un “autor de culto”.

En esta ocasión el autor no ha urdido una novela de detectives a pesar del breve “cameo” a cargo de uno de sus personajes habituales, Humphrey; sino algo muy diferente y quizás mucho más complejo desde el punto de vista narrativo. Un relato construido a través de cuatro primeras personas que ofrecen su versión de un hecho criminal en función de lo que saben, de lo que ignoran y de sus intereses particulares. Algo así como el “efecto Rashomon• llevado al negro sobre blanco.  Un ejercicio de mérito que Gutiérrez Maluenda adereza con algo de sexo y el sarcasmo y la “mala leche” que le caracterizan.

Que no todas las fiestas resultan divertidas, es un hecho comprobado. Que algunas son un verdadero tostón, tampoco es ningún misterio. Lo que no es tan obvio es que otras pueden convertirse en un verdadero infierno. Algo parecido a un verdadero infierno resulta la celebración a la que asiste para el matrimonio en proceso de disolución formado por Raúl y Marta, para Salvio, el amante de Marta, y para Susana una invitada casi casual que tiene el “privilegio” de descubrir el cadáver de una chica apuñalada en uno de los baños de la casa. A partir de aquí y con la colaboración de un policía extravagante, el inspector Colomer, otro asesinato se suma a los hechos y al desasosiego de los cuatro sospechosos anteriormente citados.

Una novela satírica, socarrona, fruto de la pluma de un autor que no tiene problemas para decir lo que piensa y decirlo sin cortarse. Un relato que consigue retratar con acierto toda una tipología de personajes - incluso secundarios como la inefable Zuleima- que muchos de los lectores relacionarán con hombres y mujeres reales. Una ficción al más puro estilo Gutiérrez Maluenda.

Empar Fernández


Título: La fiesta
Autor: Luis Gutiérrez Maluenda
Editorial: Al revés
Colección: Novela negra
Primera edición: febrero de 2013
Páginas: 345
ISBN: 9788415098805

Qué fantástica, fantástica esta fiesta

fiestaDice Empar Fernández en su reseña de La fiesta para el blog Propera parada: Cultura que para muchos seguidores de la novela negra autóctona Gutiérrez Maluenda es considerado poco menos que un “autor de culto”.
Vale, aquí hay uno de ellos, seguidor incondicional de Maluenda desde que le descubriera en Música para los muertos y desde entonces no he parado, leyendo todo lo que va publicando este hombre, desde las novelas de la serie protagonizada por Basilio “Humphrey” Céspedes a la del más reciente detective Atila o aquellas que no pertencen ni a la una ni a la otra, como la propia Música para los muertos, El árbol bajo el que siempre llueve, Un origen salvaje -protagonizada por el detective Gregorio Marañón, otro que puede traer cola- o esta última que acaba de publicar Alrevés.
Un fiestorro organizado por el director de una agencia de publicidad. Una mujer a la que nadie había invitado degollada en uno de los cuartos de baño. Cuatro sospechosos -Marta, compañera de trabajo de Pablo; Raúl, marido de Marta y en proceso de separación; Salvio, el repuesto sexual de Raúl; y Susana, una que pasaba por allí para quedarse con el marido de Marta- elegidos casi al azar por el romperrefranes inspector Colomer, un policía de mirada hiperactiva capaz de acabar con los nervios del santo Job.
A partir de aquí, una original novela contada a cuatro voces -las de Marta, Raúl, Susana y Salvio- que nos informarán, por supuesto subjetivamente, acerca de cómo va evolucionando la investigación del asesinato y la posible implicación de cada uno de ellos en el caso, todo ello con el peculiar estilo socarrón, cínico, mordaz, fresco, incisivo y políticamente incorrecto de Luis Gutiérrez Maluenda, con un desenlace -o más de uno- francamente sorprendente que incluye la rebelión de los personajes contra su autor, cansados e indignados con la lamentable imagen que éste ha podido dar de ellos en la narración que les ha obligado a protagonizar.
Podría decir, para terminar, que se trata de una de las más originales novelas de Maluenda, pero por una parte sería repetirme y, por otra, adelantarme a los acontecimientos porque, conociendo al padre de tantos estupendos personajes creados hasta la fecha, a saber la qué se estará montando en su incansable cabecita.
Sea lo que sea, lo leeremos también, por supuesto.
La fiesta
Luis Gutiérrez Maluenda
Alrevés